Fa mig segle, més anys cinc
que ja no tinc aquells vint anys
que refilava en Serrat, poeta i cantant:
Que encara mostro un xic de força
però que l’anima resta somorta
i sento un escàs xiu-xiu a la sang;
les februres he anat esquivant.
I sí, ja n’acumulo setanta-cinc.

Alguns de vosaltres podreu recordar
maldestres rims de fa quinze anys:
Per reiterat, de sobres ho sabeu;
celebrem, de primera els cinquanta
i després aquests, més vint-i-cinc;
a voltes, lloem abans els quaranta,
però pels seixanta, no res ni cinc.
Paraules al bagul dels records.

A la contra, heu infantat nou usatge;
per decennis els natalicis celebrar.
Enrenou i despeses en són el peatge;
que ara i aquí com a bon català,
aquest onerós costum vull criticar.
Agrupant-nos per cada vint-i-cinc;
dos cops i mig menys a gastar,
no cal pel broc gros els calés abocar.

I no és que sigueu malèvola gent;
és que us encanta els dallonses grapejar
de que no escolteu en sóc ben conscient
no s’ha de fer cas del que dicti el negrer.
I així poder-li la pera tocar.
Això si és de rang, lo primer

Recitada ja aquesta bajanada,
solament una cosa més he de dir:
Que mes senils paraules aviat oblideu,
d’això n’estic segur, cas em fareu.
Reuniu-vos quan i com us plagui;
només una condició, d’allà dalt imploro;
que a les celebracions hi pugui assistir.
Això sí, com sempre remugant i de valent.
Orgullós i joiós sóc amb tota aqueixa gent.

JVP febrer 2020